Us demano perdó

Antonio Puigverd tertuliano en "Els Matins" de TV3, colaborador de La Vanguardia y hasta hace unos dias titular de un cerebro bien amueblado, nos sorprendió con un articulo íncreible....y tanto lo sería que tras meditar ha decidido retractarse y pedir perdón, algo que ya parecía olvidado y que le honra. Tal vez si el Sr.Laporta hubiera pedido igualmente perdón, cada vez que ha agraviado al otro club de Primera de la ciudad, nos habríamos evitado "lo" del palco el día del derbi y las relaciones entre entidades estarían en su justo lugar, pero el actual presidente del FCB tiene otro punto de vista y prefiere "agitar" a los medios contra Sanchez Llibre, lastima y gracias Sr.Puigverd.

Us demano perdó, espanyolistes, no us volia ofendre, volia desdramatitzar.

Comprovo, consternat, que he ofès el sentiment dels seguidors de l'Espanyol en la meva columneta publicada a La Vanguardia amb el nom de "La fuerza del sino", un títol que a mi em semblava que el lector mitjà entendria com a paròdic, ja que és el d'una cèlebre tragèdia romàntica del Duque de Rivas.

Escriuen a La Vanguardia lectors indignats i per Internet explota contra mi el sentiment de rebuig. Si jo hagués volgut ofendre els espanyolistes, em seria indiferent la crítica i el rebuig, però és que no els volia ofendre, al contrari, pretenia defensar el dret de l'Espanyol a tocar els bemolls del Barça en la polèmica que enfronta els dos presidents.

En què vaig fallar? No ho sé. Jo no acostumo a escriure de futbol i havent-me demanat el Cap d'Esports de La Vanguardia un article sobre l'enfrontament dels presidents, em va semblar que no m'hi havia de referir seriosament, sinó amb ironia. El futbol no és més que un joc, posem-hi una mica d'humor irònic, vaig pensar. Però potser la meva ironia era massa críptica, massa tancada. El cas és que s'ha ofès molta gent i el que jo vull fer, primer de tot, és demanar perdó. Perquè ofendre no forma part de la meva manera de veure les coses.

De veritat em sap molt de greu haver ferit la sensibilitat de l'espanyolisme. En segon lloc voldria explicar (no pas per defensar-me, però sí per justificar-me) com funcionava la ironia d'aquest articlet meu.

Com és sabut, la ironia és un recurs retòric que permet distanciar-se de manera vagament humorística de les coses de què parlem. La ironia permet atorgar a les paraules que escrivim un sentit pràcticament contrari al que literalment signifiquen. Quan al Polònia el fals president Margall diu "Que cabroooon!!" està donant un significat molt diferent, entre afectuós i divertit, a una paraula que pronunciada a crits és un insult. Doncs bé, és això el que jo feia amb els adjectius adreçats a l'Espanyol. Quan jo, per exemple, el titllava de feo en realitat li estava dient "més guapo que el guapo oficial, que és el Barça". Així funciona la ironia. No s'ha de llegir mai al peu de la lletra sinó com un joc d'humor que es proposa capgirar les idees que la majoria comparteix i oferir, per tant, una nova mirada sobre les coses. Es obvi que no me'n vaig sortir. La gent m'ha llegit al peu de la lletra.

Com ho podien saber, però, que jo estava parlant en to irònic? Ho podien saber per l'arrencada de l'article, en què associava el Barça a Goliat i a l'Espanyol com a David. En la nostra cultura, presidida pels mites bíblics, tothom sap el simbolisme d'aquests dos personatges. Tothom sap quin és el positiu i el negatiu, tothom sap quina és la moralitat que es desprèn de l'anècdota bíblica. El dèbil guanya al fort, el feble guanya a prepotent. Partint d'aquest mite, jo desplegava un seguit d'imatges, que mantenien sempre el mateix esquema: feble-fort. Quina era, per tant, la intenció del meu article? Defensar el dret de l'Espanyol a tocar la pera al Barça. Sempre entès tot en un sentit entranyable (polonià).

Ara bé, això no impedia un lleu accent crític tant per a l'Espanyol com per al Barça, els defectes històrics dels quals es recordaven. En fi, que aquesta era la meva intenció. Ja es veu que no me'n vaig sortir. Em sap greu haver ofès, però crec haver deixat clar que no en tenia la intenció. Si algú ha llegit els meus articles seriosos sabrà que pot estar o no d'acord amb el que dic, però sempre procuro ser amable i respectuós amb tots els punts de vista. Com que ara comprovo, desolat, que he molestat, tinc necessitat de demanar excuses.
En un proper article a La Vanguardia ampliaré els arguments i potser explicaré una de les meves rareses: jo sóc seguidor tant del Barça com de l'Espanyol.

M'alegro dels seus èxits i m'entristeixen els seus fracassos. D'aquesta doble militància sentimental en té la culpa (això també és ironia) l'ídol futbolístic de la meva infància. El gran Marcial. Marcial Pina era un volant ros, atlètic, intel·ligentíssim i elegant. Provinent de l'Elx va ser fitxat pel gran Espanyol dels anys seixanta, el de la davantera dels 5 delfines: Amas, Marcial, Re, Rodilla i José María. Després el va fitxar el Barça, que, tanmateix, no el va saber aprofitar. El futbol forma part de la pàtria de la infància i a través d'aquest meu ídol jo vaig aprendre a estimar els dos clubs catalans.