jueves, 17 de noviembre de 2011

El mocador


Trasladamos el articulo de Adria Palomar, publicado en "CRONICA PERICA" por su destacado interés y los valores que refleja.
********************************************************************************




El mocador

Twitter: @falagan5
17 de noviembre de 2011
Adrià Palomar
Dotar als fets de perspectiva té un valor incalculable. Els records, bons o dolents, són la seva plasmació més real. No sé per què però els dies grisos i amb pluja em predisposen per a la nostàlgia i els records. I avui m’he enrecordat d’un vell amic meu de la universitat. En Ricard, o com a ell li agradava que l’anomenessin, Ritxi. Un tipus ben peculiar, per no dir raro.
Vém ser companys i amics mentre cursàvem la carrera d’Història a la Universitat Autònoma. D’això fa un grapat d’anys. En Ritxi solia combinar un caràcter reservat i excèntric amb altes dosis d’enginy i solidaritat. I ni entenia ni li agradava el futbol. Però no hi havia dia que no en parléssim. Diguem que era culé per inèrcia i, a més, no practicant. De fet, al ser jo un dels pocs pericus de tota la facultat, li agradava que li expliqués coses de l’Espanyol.
Passàvem bones estones i jo veia com la seva indiferència cap a l’Espanyol es convertia poc a poc en simpatia. Ell, com la gran majoria de culers, només se sabia un trosset de l’himne del Bar$a. Jo li obsequiava amb un bon repertori de cançons i algunes versions que li feien molta gràcia. A l’endemà venia a veure’m i me les feia repetir. I a les nits de farra era un clàssic acabar cantant algunes d’elles.
Acabada la carrera, ell va marxar a l’estranger però continuàvem en contacte i de quan en quan ens veiem. L’Espanyol era un nexe d’unió en les nostres converses. Un dia em va trucar el seu pare per dir-me que el Ritxi havia mort, i que a la seva agenda només hi tenia un parell de contactes. Un era el meu. Em volia veure i xerrar amb mi del seu fill.
D’això ja fa més de 6 anys. Però ho recordo com si fos avui. La tristor d’aquell pare era un pou sense fons. Però estava content de poder parlar amb mi. I com no, vém parlar de l’Espanyol. A l’acomiadar-nos em va allargar la mà i em donà un mocador. Era blanc i el cosit es veia molt desgastat. El vaig obrir i, per sorpresa meva, a l’interior hi havia gravat l’escut de l’Espanyol en colors. Em va semblar preciós. Era un mocador que havia estat de l’avi del Ritxi. Me’l va donar dient-me: “al Ritxi li hagués agradat que te’l quedessis tu”.
Una historia alegre i trista alhora, com la vida mateixa. Una amistat truncada massa aviat per un destí pervers. Una historia, una més, on l’Espanyol és present de manera protagonista. I encara hi haurà algú que pensi que no som la força d’un sentiment?

viernes, 11 de noviembre de 2011

La peña de S.Adria premia a Javi Marquez


"Nuestro deseo es verte muchos años de perico"









A. Martínez | 11/11/2011 ("AS")


Javi Márquez reúne muchos de los valores que debe poseer un icono perico. Al margen de ser buen futbolista y criado en el fútbol base, el de Badalona se deja querer por los aficionados y no falla a ninguna cita. Puntual, y eso que por la tarde tenía entrenamiento en Cornellà-El Prat, el jugador acudió a recoger el premio que otorga cada año la Penya Espanyolista de Sant Adrià al mejor jugador canterano de la pasada temporada. El galardón no pudo, además, ser más oportuno, pues Márquez es el hombre perico del momento, por su renovación que sigue cuesta arriba y por ese tobillo izquierdo que mantiene en vilo al entorno. No obstante, y para no entrar en polémicas, el futbolista rehuye hablar de ambos asuntos y se limita a valorar el buen momento que atraviesa el conjunto: "Aunque en los dos últimos partidos el resultado no nos acompañase, el equipo está jugando bien. Hay que seguir porque no nos conformamos y seguro que la línea será ascendente. Tenemos muy clara la idea de juego del técnico y la predisposición de todos es muy buena", explicó a este diario.

Nada más llegar, y hacerse las pertinentes fotografías, el responsable de relaciones públicas de la peña, Vicenç Palomar, hizo de portavoz y expresó el sentir del españolismo presente en la sede. "La última vez que viniste a la peña aún no habías sido titular. A partir de esta visita, lo jugaste casi todo. Esperemos que te vaya igual de bien en el futuro. Lo que queremos es que sigas muchos años de perico y con esta camiseta, incluso llegues a ser el capitán". El jugador afirmó que "me hace ilusión venir a este tipo de actos y volveré cuando haga falta

jueves, 10 de noviembre de 2011

Aquesta és l'estàtua de Dani Jarque



10/11/2011 (leido en POL)
El diari El 9 ens descobreix quin és el resultat final de l'obra realitzada per l'artista Marta Solsona. Encara està per decidir si s'ubicarà a Cornellà-El Prat o a Sant Adrià


Redacció, 12:00 h. Avui el diari El 9 ens mostra unes imatges de com és l'estàtua que l'artista Marta Solsona ha realitzat de Dani Jarque, l'etern capità blanc-i-blau que va perdre la vida el 8 d'agost de 2009 a la localitat italiana de Coverciano, on la primera plantilla blanc-i-blava estava duent aterme el seu stage de pretemporada. Tal com explica el diari, instants després d'assabentar-se de la tràgica mort del 21, la Marta va sentir una necessitat irrefrenable d'esculpir una imatge que irradiés la seva força i intel·ligència esportiva; ben aviat, el seu ímpetu va trobar resposta gràcies a que el RCD Espanyol li va demanar que concebés una escultura de tribut al futbolista. Solsona es va posar mans a l'obra, segons reconeix, "amb molta tristesa; vaig plorar i sentia ràbia, però al mateix temps tenia una energia interior desbordant que m'empenyia, que em guiava".

Aquesta obra és a punt de ser inaugurada al seu emplaçament definitiu, que encara està per decidir. En principi seblava que el seu emplaçament seria la porta 21 de l'Estadi de Cornellà-el Prat, tot i que darrerament també s'ha especulat amb que podria ubicar-se a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, que ben aviat durà el nom de l'enyorat capità. Encara no hi ha una data marcada en el calendari, però tot indica que serà abans que finalitzi l'any.

viernes, 4 de noviembre de 2011

216 dies en una societat anormal

Les doy traslado de un magnifico articulo de Oscar Julia (POL) que rezuma verdades por todas sus comas.

*************************************************************************************
"216 dies en una societat anormal"
Oscar Julià


04/11/2011 (POL)
Diumenge, per fi, els nens de l'Espanyol podran anar tranquil·lament a l'estadi sense que els seus pares siguin acusats de ser mals pares per posar-los a dormir de matinada. I és que diumenge juguem a les sis de la tarda, després de més de set mesos - 216 dies - patint uns horaris horribles. No és l'horari clàssic dels diumenges a les cinc, però és el que més s'hi aproxima.

Els nens de l'Espanyol són una espècie a sobreprotegir perquè viuen en un entorn hostil de forma continuada. Portar-los a veure futbol en directe envoltats d'altres nens vestits amb els colors blanc-i-blaus és un dels pocs antídots que tenim els pares per mantenir-los allunyats d'altres opcions futbolístiques.

Cal mimar els nens pericos. I deixar passar 216 dies sense que posin els peus a l'estadi pot arribar a ser molt perillós per la seva integritat perica. Hi ha certes edats on cal treballar constantment els nens perquè aprenguin uns valors, i això els de la televisió pública catalana ho saben molt bé. I no ho estic dient pels valors, un tema del que d'altres s'omplen la boca constantment per, immediatament després demostrar amb certs comportaments, que no prediquen amb l'exemple. M'estic referint a que la televisió pública catalana té clar que un dels seus principals objectius - sinó el primer - és adoctrinar la població perquè siguin bon culers, ergo bons catalans.

Si no portem els nostres fills a veure un partit en directe del nostre equip durant 216 dies correm un alt risc de que es torci el seu camí. En una societat normal, on la gent fos lliure per escollir les seves opcions esportives en general - i futbolístiques en particular - jo no patiria perquè el meu fill acabés, amb un alt percentatge de probabilitats, simpatitzant amb l'equip rival. No patiria per la senzilla raó de que, en una societat normal, els mitjans públics d'aquella societat no dedicarien tots els seus esforços en identificar-se amb una única opció esportiva de forma descarada i reconeguda. No patiria perquè la gent no aniria com desesperada per assimilar-se a una opció esportiva per tal de poder ser titllats, automàticament, com a bons ciutadans. No patiria perquè a l'escola del meu fill no li obligarien a aprendre's l'himne d'un club esportiu. No patiria perquè seria més important per la televisió pública que un grup terrorista anunciés la fi indefinida de la violència que la inauguració d'una residència esportiva d'un club de futbol. No patiria perquè no posaria com exemple de tot el que està ben fet i de què i com cal pensar a un entrenador de futbol.

Però malauradament la nostra societat no és normal. Gens normal. Està completament adulterada i empresonada pels colors d'un club - privat - de futbol. El dia a dia de la nostra societat el fan girar intencionadament al voltant d'aquest club. Tots els polítics corren a marcar paquet i van com bojos per demostrar que són d'aquest club.

I els nostres nens acaben pensant que no són normals perquè viuen en una anormalitat. Quan en realitat el que no és normal és la societat en la que vivim. Sigui com sigui, per un nen és molt perillós viure 216 dies en una societat anormal sense l'antídot del futbol en directe.

miércoles, 2 de noviembre de 2011

‘A Catalunya ens han donat algun cop, però no ens callarem'




Collet: ‘A Catalunya ens han donat algun cop, però no ens callarem'

02/11/2011 (POL)

El conseller delegat del club lamenta en declaracions a Onda Cero el tractament que ha rebut el tema de la manipulació escolar als mitjans de casa nostra. La Generalitat nega cap campanya organitzada i afirma que són qüestions particulars dels centres


Redacció, 9:45 h. El conseller delegat del RCD Espanyol, Joan Collet, en declaracions concedides anit al programa esportiu d'Onda Cero Al primer toque, tornava a reiterar la postura oficial de l´entitat davant el seguit de denúncies que fent servir diferents canals estan sortint a la llum pública pel que fa a la situació de discriminació i imposició de determinats colors i sentiments que es viu a algunes les escoles catalanes. Un tema que vam destapar a PericosOnline.com la passada setmana arran d'una denúncia que va arribar a la nostra redacció en el sentit que a una escola d'una localitat del Baix Llobregat, en concret a una de les seves aules batejades com a Classe del Barça, es parlava de temes lligats al club blaugrana. Un fet que va ser motiu de queixa fins i tot al Consell escolar del centre, i que per desgràcia podem afirmar no és ni molt menys aïllat. I és que seguim rebent al nostre mail info@pericosonline.com tota mena d'informacions en el mateix sentit provinents de diferents indrets de casa nostra, i dels quals anem informant puntualment a la mateixa entitat: des de nens als quals els mestres han fet cantar perfectament arrenglerats en fileres a la porta d'escola l'himne del Barça el dia que es jugava la final de la Champions, a menjadors escolars adornats amb motius blaugrana i on l'hora la dóna el rellotge del Barça i on, atenció, els cuidadors insulten amb la dita "Perico que vuela, perico a la cazuela" als nens que no amaguen el seu sentiment perico, passant per pares que s'han trobat amb que als seus fills els mestres han pintat la cara de blaugrana a classe, a Associacions de Pares que tenen com a activitat el seguiment dels partits del Barça; i com aquests, molts i molts casos més.

Farts d'aquest adoctrinament i del silenci dels mitjans

Collet, davant aquestes denúncies, reiterava el grau d'indignació de tot l'espanyolisme, i en concret de l'entitat, per aquest fenòmen d'adoctrinament que s'està donant en l'àmbit escolar: "Com a club de referència a Catalunya, hem aixecat la veu per les queixes de socis. Ha arribat un moment en que diuem prou, per això hem fet aquesta denúncia". Paradoxalment, o potser no tant, aquesta denúncia està tenint molta més repercusió fora de Catalunya, a la resta d'Espanya, que no pas a casa nostra: "Quan ho hem denunciat, hi ha hagut alguns mitjans a Catalunya que ens han acusat de victimisme; diuen que potser tenim raó, però que aquestes no són les formes o que no és el moment, quan el que volen fer és convertir en normal quelcom que no ho és. Ens han donat algun cop, però no ens callarem... El que passa a Catalunya que tots els mitjans malgrat saben que tenim raó, miren cap un altre cantó. Qualsevol dia surt la Cavalcada amb els Reis vestits de blaugrana i la gent ho troba normal. Des de que hem sortit cap diari esportiu de casa nostra ha parlat d`aquest tema; han tret les meves declaracions, però res més". Quelcom confirmat per la periodista Susana Guasch, que desvelava que "hi ha redactors en cap de mitjans de primera línia a Catalunya que no volen parlar de l'Espanyol; els hi és igual el que passa, no els interessa. La premsa està entregada al Barça".

Els pares, indefensos

El conseller delegat, que ha insistit en que "això no te res a veure amb el Barcelona com a institució", ha reiterat que "estem tenint moltes queixes de pares, i no només de nens. Volen convertir en normalitat quelcom que és una vergonya per la nostra terra". A més, ha parlat dels fet, d'altra banda comprensible, que a molts pares els hi costa donar el pas de denunciar aquest fets més enllà de les queixes privades: "Més que per por a represàlies, és perquè se senten indefensos. Si els diuen d'escola que el se unen ha dànar a visitar el Museu del Barça, què han de fet, quedar-se amb el nen a casa...? Ha de ser algú del Departament d' Ensenyament qui prengui mesures". Precissament La Generalitat, segons reflecteixen alguns mitjans que han consultat fonts del govern català, no reconeix cap mena de campanya i es treu la responsabilitat de sobre afirmant que tot obeeix a qüestions particulars dels diferents centres i que en cap cas es fomenta el pensament únic blaugrana.