El mocador

Trasladamos el articulo de Adria Palomar, publicado en "CRONICA PERICA" por su destacado interés y los valores que refleja.
********************************************************************************




El mocador

Twitter: @falagan5
17 de noviembre de 2011
Adrià Palomar
Dotar als fets de perspectiva té un valor incalculable. Els records, bons o dolents, són la seva plasmació més real. No sé per què però els dies grisos i amb pluja em predisposen per a la nostàlgia i els records. I avui m’he enrecordat d’un vell amic meu de la universitat. En Ricard, o com a ell li agradava que l’anomenessin, Ritxi. Un tipus ben peculiar, per no dir raro.
Vém ser companys i amics mentre cursàvem la carrera d’Història a la Universitat Autònoma. D’això fa un grapat d’anys. En Ritxi solia combinar un caràcter reservat i excèntric amb altes dosis d’enginy i solidaritat. I ni entenia ni li agradava el futbol. Però no hi havia dia que no en parléssim. Diguem que era culé per inèrcia i, a més, no practicant. De fet, al ser jo un dels pocs pericus de tota la facultat, li agradava que li expliqués coses de l’Espanyol.
Passàvem bones estones i jo veia com la seva indiferència cap a l’Espanyol es convertia poc a poc en simpatia. Ell, com la gran majoria de culers, només se sabia un trosset de l’himne del Bar$a. Jo li obsequiava amb un bon repertori de cançons i algunes versions que li feien molta gràcia. A l’endemà venia a veure’m i me les feia repetir. I a les nits de farra era un clàssic acabar cantant algunes d’elles.
Acabada la carrera, ell va marxar a l’estranger però continuàvem en contacte i de quan en quan ens veiem. L’Espanyol era un nexe d’unió en les nostres converses. Un dia em va trucar el seu pare per dir-me que el Ritxi havia mort, i que a la seva agenda només hi tenia un parell de contactes. Un era el meu. Em volia veure i xerrar amb mi del seu fill.
D’això ja fa més de 6 anys. Però ho recordo com si fos avui. La tristor d’aquell pare era un pou sense fons. Però estava content de poder parlar amb mi. I com no, vém parlar de l’Espanyol. A l’acomiadar-nos em va allargar la mà i em donà un mocador. Era blanc i el cosit es veia molt desgastat. El vaig obrir i, per sorpresa meva, a l’interior hi havia gravat l’escut de l’Espanyol en colors. Em va semblar preciós. Era un mocador que havia estat de l’avi del Ritxi. Me’l va donar dient-me: “al Ritxi li hagués agradat que te’l quedessis tu”.
Una historia alegre i trista alhora, com la vida mateixa. Una amistat truncada massa aviat per un destí pervers. Una historia, una més, on l’Espanyol és present de manera protagonista. I encara hi haurà algú que pensi que no som la força d’un sentiment?