216 dies en una societat anormal

Les doy traslado de un magnifico articulo de Oscar Julia (POL) que rezuma verdades por todas sus comas.

*************************************************************************************
"216 dies en una societat anormal"
Oscar Julià

04/11/2011 (POL)
Diumenge, per fi, els nens de l'Espanyol podran anar tranquil·lament a l'estadi sense que els seus pares siguin acusats de ser mals pares per posar-los a dormir de matinada. I és que diumenge juguem a les sis de la tarda, després de més de set mesos - 216 dies - patint uns horaris horribles. No és l'horari clàssic dels diumenges a les cinc, però és el que més s'hi aproxima.

Els nens de l'Espanyol són una espècie a sobreprotegir perquè viuen en un entorn hostil de forma continuada. Portar-los a veure futbol en directe envoltats d'altres nens vestits amb els colors blanc-i-blaus és un dels pocs antídots que tenim els pares per mantenir-los allunyats d'altres opcions futbolístiques.

Cal mimar els nens pericos. I deixar passar 216 dies sense que posin els peus a l'estadi pot arribar a ser molt perillós per la seva integritat perica. Hi ha certes edats on cal treballar constantment els nens perquè aprenguin uns valors, i això els de la televisió pública catalana ho saben molt bé. I no ho estic dient pels valors, un tema del que d'altres s'omplen la boca constantment per, immediatament després demostrar amb certs comportaments, que no prediquen amb l'exemple. M'estic referint a que la televisió pública catalana té clar que un dels seus principals objectius - sinó el primer - és adoctrinar la població perquè siguin bon culers, ergo bons catalans.

Si no portem els nostres fills a veure un partit en directe del nostre equip durant 216 dies correm un alt risc de que es torci el seu camí. En una societat normal, on la gent fos lliure per escollir les seves opcions esportives en general - i futbolístiques en particular - jo no patiria perquè el meu fill acabés, amb un alt percentatge de probabilitats, simpatitzant amb l'equip rival. No patiria per la senzilla raó de que, en una societat normal, els mitjans públics d'aquella societat no dedicarien tots els seus esforços en identificar-se amb una única opció esportiva de forma descarada i reconeguda. No patiria perquè la gent no aniria com desesperada per assimilar-se a una opció esportiva per tal de poder ser titllats, automàticament, com a bons ciutadans. No patiria perquè a l'escola del meu fill no li obligarien a aprendre's l'himne d'un club esportiu. No patiria perquè seria més important per la televisió pública que un grup terrorista anunciés la fi indefinida de la violència que la inauguració d'una residència esportiva d'un club de futbol. No patiria perquè no posaria com exemple de tot el que està ben fet i de què i com cal pensar a un entrenador de futbol.

Però malauradament la nostra societat no és normal. Gens normal. Està completament adulterada i empresonada pels colors d'un club - privat - de futbol. El dia a dia de la nostra societat el fan girar intencionadament al voltant d'aquest club. Tots els polítics corren a marcar paquet i van com bojos per demostrar que són d'aquest club.

I els nostres nens acaben pensant que no són normals perquè viuen en una anormalitat. Quan en realitat el que no és normal és la societat en la que vivim. Sigui com sigui, per un nen és molt perillós viure 216 dies en una societat anormal sense l'antídot del futbol en directe.