Fins SEMPRE TAMUDO!

Fins SEMPRE TAMUDO! (de la web de Pericos on line)


07/05/2010
L´ espanyolisme es prepara per acomiadar-se del que ha estat símbol per a tota una generació de pericos que pot presumir d´haver gaudit del millor jugador de la història del club
Redacció, 15:00 h. No resulta senzill resumir en unes línies el que ha significat per al RCD Espanyol Raúl Tamudo Montero. Ni fent referència a les seves xifres, espectaculars, ni als seus 18 anys de servei a l´entitat, podriem copsar tot el que ha significat aquest jugador per tota una generació d´espanyolistes que es preparen per, si tot va sobre el previst, acomiadar-se i retre homenatge a qui ha estat sense cap mena de dubte el millor jugador de la història del nostre club. Serveixi però com a petit homenatge aquest breu recull biogràfic d´aquest noi de Santa Coloma que ja està elevat a la categoria de mite per tots aquells que hem tingut l´honor de gaudir dels seus gols al llarg d´aquests darrers anys.
Els inicis: perico a canvi d´una bossa de pilotes

Tamudo va iniciar la seva trajectòria com a espanyolista l´any 1992, quan, en una història mil vegades explicada i que ja és part de la història de l´entitat, Josep Manel Casanova el va fitxar amb 15 anys del Milan de Santa Coloma de Gramenet, atret per coses com els 128 gols que va ser capaç d´aconseguir en una mateixa temporada, a canvi d´una bossa de pilotes de futbol, després que equips com el FC Barcelona el descartessin pel seu futbol base. Als seus inicis, aquest xicot que amb el temps hauria d´escriure algunes de les pàgines més brillants de la història de l´Espanyol, havia intentat destacar com a porter, però fart de que per la seva poca envergadura se la fessin empassar un cop i un altre, va decidir provar fortuna com a davanter, on el seu físic, que abans havia estat un hàndicap, va convertir-se en el seu millor aliat. Com explicava Tomás Guasch a la biografia que li va dedicara ara fa un parell d´anys, Tamudo s´havia acostumat a jugar al carrer tenint com aliats les parets i els fanals, començant a forjar un estil particular que arribaria al seu cènit una nit a Mestalla, on l´Eudald Serra el va batejar amb molta fortuna com a murri, murri, murri...

Paco Flores, el seu pare esportiu

I és que Tamudo, malgrat els darrers anys va viure una veritable metamorfosi a nivel físic, mai ha destacat ni per una tècnica depurada, ni per un físic imponent, sino per una inteligencia i picardia nascudes al carrer que va saber adaptar amb fortuna al futbol profesional. Tot i això, al començament, no tothom va ser capaç de valorar aquestes característiques. Al si del mateix club, molts van vaticinar que aquest jugador mai arribaría a ser ningú, que no estava capacitat per arribar a l´elit... una teoría rebatuda un cop i un altre pel que podem titllar de ser el seu veritable pare esportiu, Paco Flores, aleshores tècnic de les categories inferiors del club, que sempre va defensar-lo de qualsevol crítica o questionament. Una confiança a la qual Tamudo va saber respondre a la perfecció quan el 23 de març de 1997, Paco Flores, al front d´un primer equip que es trobava en una situación molt delicada a nivel esportiu, li va donar entrada al minut 57 en substitució de Nando en el partit que estava disputant l´Espanyol al Rico Pérez davant l´Alacant, corresponent a la jornada 30 de la Lliga, quan va marcar el gol que donava la victoria als nostres quan ja s´havia arribat al temps de descompte. Era el primer gol amb el primer equip, el primer d´una llarga llista que amb els anys el durien a ser el màxim golejador de la historia de l´entitat en competició de Lliga, superant el rècord d´un altre gran mite, Rafa Marañón. Precissament el segon gol de la seva trajectòria va ser a Sarrià contra l´Oviedo, en el que es convertiría en l´únic que va materialitzar a la vella Manigua abans d´enfilar l´èxode a Montjuïc, el que seria l´escenari dels seus èxits.